L'entrevistat, Jaume Morey Sureda, és Llicenciat en Filologia Catalana i fou batle del municipi d'Artà durant dues legislatures (1979-1987) i posteriorment director General d'Administració Educativa de la Conselleria d'Educació de Cultura de les Illes Balears (1999-2003).

Durant la seva vida ha exercit de professor a l' I.E.S. Llorenç Garcies i Font i, actualment es troba jubilat, la qual cosa li deixa temps per dedicar-se a allò que més l'hi agrada: la investigació de la història del seu poble. Al 2016, ha publicat el llibre separat en dos volums “Llargs camins cap al desastre”, on hi consta la seva investigació sobre la Guerra Civil a Artà, persona per persona. 

1. Com va començar la Guerra Civil al poble d'Artà? És a dir els primers indicis que es van donar a Artà com a poble, i no per a les informacions que van arribar des de fora.

En aquell moment el poble d'Artà políticament estava governat per una Comissió Gestora trencadora fins aleshores i revolucionària ( no en el sentit de destruir, sinó en el sentit que tractava de cobrir les necessitats i reivindicacions de les classes més humils del poble). Al poble d'Artà sempre havien comandat els senyors de les possessions i es trobava en una situació de misèria, i per tant, anomenem aquest govern revolucionari, perquè per primera vegada es pensava amb el poble. Així que podem afirmar que en aquest govern practicaven la seva pròpia política i estaven connectats amb les esquerres. 

El moviment va venir de fora, on s'havien donat ordres de que es preparàs un grup de Falangistes i per a començar a fer detencions i percussions. Si no haguessin vingut les ordres de fora no hi hagués hagut guerra a Artà. 

Aquesta Comissió Gestora de la qual estam parlant va intentar aplicar la Reforma Agrària, és a dir, parcel·lar els grans latifundis i donar minifundis a la gent del poble. Un gran avanç en una política d'un poble tan petit.

A Mallorca pràcticament va passar el mateix que va passar per tot, però hi va haver pobles i pobles. I la pregunta de perquè aquesta política no es feia també a tots els pobles, ja que una política trencadora es va donar a pocs llocs, posem per exemple es el cas del poble veí, Sant Llorenç des Cardassar on tot era més moderat.  La moderació va provocar que no se'n distingissin aquests canvis tan pronunciats en els sistemes de govern durant la República i Guerra Civil, com la reforma agrària....

2. Quins efectes va tenir l'esclat de la Guerra a la societat? (Em refereixo a la gent del poble).

Bàsicament es va interrompre la política que es portava des del 1931.

Políticament hi ha un cas que trobo eloqüent contar:

Els ajuntaments aleshores subhastaven (externalitzaven) és a dir, donaven a gestió externa l'activitat dels imposts municipals, donaven l'acreditatiu a aquell que oferien més diners. Això era una font absoluta de corrupció, ja que el treien per import baix i aquells individus que se'n solien portar les concessions eren individus del règim, per tant, si eres amic del règim o comandaves; doncs o no pagaves, o pagaves poc. Amb tot aquest despropòsit, és provocava un nombre molt elevat d'impagaments. Els regidors de la Comissió Gestora van donar temps perquè els deutors pagassin per tal de poder posar-se al dia amb els cobradors (els que no pagaven no retien comptes) i així l'ajuntament va començar a cobrar recarreg als deutors. Això va afectar a molta gent i va provocar un mal estar al poble. La primera funció del govern del 19 de juliol del 1936 va ser llevar tot això, i naturalment, no es va establir la Reforma Agrària.       

Al 1931 hi havia regidors “raros” que exigien qüestions estranyes, per exemple: revisar les condicions en que els missatges dormien a les possessions. Això no va anar endavant, aquests que insistien només n'eren tres, es van arribar a cansar i per tant, no van insistir més. La majoria dels altres regidors els deien, com a una excusa per no activar-ho, que l'ajuntament no tenia competències per poder portar a terme aquesta activitat, però ells van descobrir que el batlle sí que posseïa aquestes competències, com inspector de treball. Al 1936 aquest punt es va posar en marxa a mode d'inspecció mèdica, especificant com havien de ser les dependències dels missatges, això, al mes de juliol del mateix any, també va quedar interromput. Per tant, la població en general hi va sortir perdent amb tots els esdeveniments de l'inici de la Guerra. 

Des del punt de vista de la repressió:

El 18 de Juliol era dissabte, i per tant, l'ordre de canvi d'ajuntament va arribar dia 20, dilluns, aquest dia un oficial retirat va anar a l'ajuntament per fer-se'n càrrec. Els va dir que en 8 dies l'enfrontament hauria acabat, va recomanar-los, especialment al batlle que es retiràs a casa seva, el dimarts o dimecres un guarda civil amic seu va anar a veure el batlle a casa seva i també al secretari i els va dir ben clar que no es quedassin al poble i que s'amagassin (aquest guarda civil havia rebut ordres, instruccions de matar-los). El dijous varen arribar amb el tren un grup de falangistes artanencs que ja venien amb corretatge i el mosquetó, i el dia de Sant Jaume, dia 25 de juliol, que era dissabte també, un home enviat pel batlle de Felanitx, el qual ja s'havia amagat i poc després se'n va anar amb barca cap a Menorca, va anar a Artà per dir, avisar, als socialistes de que s'amagassin. Hi va haver com una “estampida” de devers 25 persones, la nit del 25 al 26 de Juliol  es van amagar per dins el terme. Una part grossa del grup cap a Aubarca. Però abans de marxar van avisar als d'Esquerra Republicana i aquests van dir que no s'amagarien perquè no havien fet res mal fet. Els socialistes, el dilluns o el dimarts ja van veure que els cercaven per Aubarca i van decidir separar-se per fer grups més petits. La majoria arribaren a amagar-se dins el poble. Com a exemple d'aquest fet tenim el cas de Jaume Mestre Carrió, que va entrar al poble la nit del 15 al 16 d'agost, coincidint amb el desembarc de Bayo a Sa Coma, tot travessant el poble amagat davall d'un carro, i no va sortir fins 5 anys més tard, l'any 1941.   

Dels escapats n'hi va haver que quan van veure la cosa com anava, també s'amagaren: d'aproximadament 45 persones que s'amagaren, 11 eren els més cercats, i d'aquests en mataren dos. Un altre, de mal nom “Boira”, va aconseguir passar amb les tropes republicanes a Menorca, d'allà cap a Argelés i fins al Nord de França, lloc on va morir. Dels dos que mataren, va ser que al no trobar-se a un lloc segur s'entregaren i els tancaren, posteriorment els enfusellaren i  possiblement es trobin a les fosses comuns de Porreres. Un altre, el van trobar i el tancaren al mateix vespre, el van treure i es creu que també es troba a Porreres. Encare hi ha un tercer, que el van anar a cercar i també el mataren, era un jove de Campos casat amb una de les “Rafeles” d'Artà. 

Gent detinguda, empresonada, causes judicials, falses acusacions..... gent desapareguda...  

Al senyor des Rafalet, Miquel Oleo Sureda, el van acusar (ell no va saber de que fins a final de novembre) i el mataren, se pensen, segons un nét seu, per qüestions de dones. Varen fer judicis, alguns els mataren i altres van estar amagats molt de temps.  

Aquí a Mallorca van començar a acusar a esquerrans per “responsabilitat política”. A n'aquests acusats els feien un inventari dels seus bens i en algun cas els posaven multes (500 pessetes). Dels expedientats que he trobat, que són 52 casos, a la majoria dels quals no els hi va passar res, ja que va ser tan gran el nombre d'aquests acusats a Espanya per aquesta causa que no donaven abasto, no tenien fonament i a un moment determinat es van sobreseure.  El tribunal que jutjava això no es va dissoldre fins a finals dels anys 60. Emfatitzar que fins que no és donava oficialment per mort a un acusat, no quedava absolt de la causa. Per exemple, el cas de Vicenç Miquel Píris, el qual després de 5 anys d'haver desaparegut després d'alliberar-lo de la presó encara cridaven a la seva dona perquè pagàs per la seva culpa. 

El que tot això va produir, va ser una por terrible, la gent no es refiava de ningú. Una cosa era els que s'havien significat (que havien fet públic que eren d'esquerres) o que ocupaven càrrecs que se sabia que eren d'esquerra, i entre els que podien ser sospitosos (creació d'enemistats, denuncies silencioses, les històries circulaven a sota mà, històries que no eren reals). Dins aquest clima, també hi havia persones que se jugaven la vida i ajudaven als que estaven amagats (s'exposaven). Hi va haver gent que no eren ni família dels que tenien amagats. 

Se n'havien amagat tants i eren tan cercats (el batlle, el secretari... no els trobaren) que mataren familiars seus, per exemple a Jaume Mestre, que l'hi mataren el pare, a Llorenç Muntaner també, inclús a un home que estava amb ell que no tenia res a veure amb els casos... Cinc o sis morts relacionats de forma indirecte, la hipòtesi que he arribat és que com que no podien tenir als que no podien agafar, per tant mataven als que estaven més a prop.

3. Es sabut que molts van ser els que es varen amagar, ja sigui per denúncies o per por, explica algun cas et cridés l'atenció especialment.

En primer lloc m'agradaria emfatitzar que darrera de les històries dels que estaven amagats

s'hi troben:  pares, mares, germans... altres històries silencioses, per tant el nombre d'afectats que ens ha arribat és molt inferior a aquells que realment hi va haver. 

Hi ha un cas, li deien Josep Bernat “Bisquerra”, que el van detenir perquè un falangista va sentir que xerrava amb un altre i aquest va afirmar a la denuncia: “me va semblar que xerraven de fugir” (realment parlaven que havien mobilitzat la quinta que l'endemà havien de partir cap al front). El van dur a la presó i la família va estar dos mesos sense saber res d'ell, un germà que vivia a Calvià, cada dia anava a Palma a veure els morts que hi havia a les cunetes per veure si ell hi era. Al cap de dos mesos va rebre una carta de Josep, especificant que era a la presó d'Illetes i que l'hi dugués roba neta (perquè encara portava la roba del primer dia). L'hi feren un judici i va acabar al front del País Basc a reemplaçar les baixes, i d'allà és va exiliar a França d'on també van estar uns anys a saber d'ell, fins que un la dia seva germana rep una carta que realment no deia res, i la família va entendre que el missatge era que era viu. S'ha de tenir clar que en aquell moment les cartes passaven per la censura i per això no donava cap detall seu, la carta anava sense remitent. 

Un altre cas, el de Tomeu Ginard Genovard, jove de 22 anys que va fugir la nit del 25 a 26 de juliol i en aquest es va fer mal a un peu, el seu germà el va carregar i el va dur al poble, va dir que s'havia fet mal a la feina i va estar un mes de convalescència. Un dia un veí falangista li va demanar si ja estava bé i aquest l'hi va dir que l'endemà ja aniria a treballar. El van matar d'un tret al cap l'endemà el matí treballant, no va morir a l'acte i el van portar ferit cap a l'hospital de Manacor, on no va arribar mai. Pensen que l'hi van donar el cop de gràcia a la sortida del poble i que els seus ossos resten a un forn de cals al mateix lloc, ja que uns obrers, fa menys d'un mes fent net el forn, hi van trobar una calavera. 

4. Actualment s'estan exhumant les foses comuns al poble de Porreres, és sabut que al cementiri d'Artà també hi ha fosses comuns, com se'n té constància d'aquestes? Se'n sap d'alguna més al voltant del municipi, o que hi pugui contenir gent del poble?

Vaig tenir sort de poder accedir als arxius municipals del poble i allí hi vaig trobar el llibre dels enterraments de l'any 1936 amb una seria d'anotacions on hi ha la data, per exemple:

24 de agosto ------- no hi ha nom ------- varón --------- cuadro “x” fila “y”

I tot això coincidia amb els afussellats dels registres, dia “x” en van matar “x” i les dades coincidien que aquest mateix dia se'n van enterrar el mateix nombre que deien al quadern.

També s'hi troba amb altres dades, com per exemple una ocasió en que surt la professió al lloc del nom. Per tant a la fosa comú del cementiri d'Artà, l'enterrador anava anotant a la gent que enterrava, però de forma anònima i, gràcies a aquestes anotacions es pot saber els morts que hi ha allà de la guerra, ja que hi havia altres enterrats i encara se n'hi van enterrar més. Mort de mort natural, enterrats dins la mateixa fosa,  on estan situats els morts per la guerra.  

Gent major conta que hi ha una fossa situada entre el poble d'Artà i Sant Llorenç, s'especifica que allà hi havia tres cossos i que quan plovia el recorregut de l'aigua deixava veure un peu amb una sabata vermella, els treballadors de la muntanya, de seguida que ho veien la tapaven, per la por que el descobriment els generava. Aquesta actualment no existeix, ja que es va fer una carretera, i amb les obres se'n van portar els cadàvers.

Per últim, s'ha trobat fa poc una darrera fosa, molt a prop de la dels tres cossos, ja n'hem parlat, és tracta del forn de cals que s'hi ha trobat una calavera. Els familiars de l'individu que és pensat que hi ha, no en volen remoure el passat mentre el seu pare, germà del mort sigui viu, ja que l'hi va bastar amb el que va viure, segons diuen

D’esquerra a dreta, drets, Jaume Mascaró Carrió, Valent; Pere Ginard Gil, Fornera; Jaume Mestre Carrió, Vell; Sebastià Ginard Pascual, Corona; Llorenç Muntaner Riera, Pintat; Jaume Payeras Pastor, Metxo. Asseguts, Joan Alzamora Cañellas, Llovetí; Llorenç Garau Sureda, d’Es Verger; Vicenç Miquel Piris, Pirris; Gabriel Garau Casellas, Boira; i Mateu Sancho Gayà, Papa.

5. Tornem a la gent que s'havia amagat, la majoria quin desenllaç va tenir?

Alguns fugiren d'Artà perquè els feien la vida impossible, almenys tres emigraren a Argentina i el batlle es va exiliar al Nord de França després d'unir-se al bàndol republicà. 

Nou o deu dels individus que sortiren l'any 1941, després d'acabar la guerra, els quals encara estaven en alerta militar, ja que les seves quintes es trobaven mobilitzades en cas de que Espanya s'hagués d'adherir a la Segona Guerra Mundial. Els van obligar a fer el servei militar, tants d'anys com el van fer els de la seva quinta. Uns quants d'ells acabaren a la Guerra del Marroc.

Altres, en acabar la guerra encara no es van salvar de la mort, aquest és el cas de Bartomeu Jaume Font, el qual quan va anar a recollir la cartilla del servei militar a Sa Coma coincidint en el dia del desembarc de Bayo, i va caure presoner dels republicans, fet que va provocar que passés la guerra amb aquests. Quan va tornar al poble d'Artà, van haver de aclarir que ell no havia estat al bàndol per gust, sinó per presoner i un cop aclarit un dia treballant a Son Espases, l'hi van tirar a prop un paquet, va anar a obrir-lo i l'hi va explotar una granada de ma a la cara. No va morir a l'acte, sinó que morí el mateix vespre, després de que pogués declarar davant el metge.

A alguns el servei militar els va trobar a Menorca, i van fer la guerra al banc republicà. 

Un altre cas és el de Andreu Servera, d'esquerres i que va marxar juntament amb el batlle Boira i passà a les files republicanes cap a Menorca, Maó, i va fer la guerra allà, el feren presoner i després de trobar una pistola, va matar el tinent del Quartell, per això al van condemnar a mort.  

Jaume Palou Massanet, també morí a Menorca, el qual va aconseguir fer presoners als oficials falangistes, però va acabar morint al final de la guerra. Menorca es subministrava de Barcelona i quan va caure aquesta, en mans dels falangistes, Menorca en molt poc temps, menys d'un mes, també va caure.

La gent que per alguna raó havien estat involucrats a la guerra van estar molt incòmodes, i a cops trobaven pintades a les cases seves “cerdos rojos”, i per això van tenir dificultats. 

6. I ja per acabar, quin va ser el desenllaç de la Guerra Civil i la Postguerra a Artà?

Durant la postguerra, la gent no va voler parlar del que havia passat fins pràcticament després de la mort de Franco, i tot i així, encara, a dia d'avui n'hi ha que no en volen parlar. Dues nebodes de Tomeu Ginard Genovard, no van voler contar res, tot al·legant que no en sabien res. També el cas d'una amiga meva a la qual l'hi vaig demanar a veure si la seva mare em podia contar la història del padrí, el qual havia estat detingut. L'amiga em va trucar l'endemà i em va dir que no podria ser, ja que des del moment que l'hi havien dit, la dona major plorava. 

El cas del Carabiner, el qual va estar a Formentera, a una presó, terrible, una neboda d'ell em va dir: “ho diré a les meves cosines i t'ho contaran (les filles)”, i aquestes no en volgueren parlar, varen dir que ja va bastar.

En canvi Gabriel Torres Mascaró i  Gabriel Torres Gil, el primer dels dos, de mal nom “Cartuxo”,  jo sabia que havia estat pres i em pensava que era mort. Un dia vaig parlar amb un company i hem va dir que si que era viu, si el veus, l'hi vaig dir: “digues-li que vull xerrar amb ell”. En haver dinat la meva dona hem va cridar, dient que un home m'esperava que volia parlar amb jo, i era ell. Em va contar tota la història, amb detalls, i l'hi vaig preguntar com se'n podia recordar de tot, ell em va contestar “Jo cada dia em conto la meva història”. “Cada dia record tot el que em va passar durant temps de la guerra”. Anys més tard morí, i jo vaig editar el llibre “Llargs camins cap al desastre” i al cap d'unes setmanes va arribar la filla a xerrar amb mi, i em va contar: “Mon pare a  s'estiu s'aixecava a les cinc del matí, s'asseia davall un garrover i allà se contava la seva història”. Aquest fet és de caire psicològic, protegint-se a un mateix d'allò que l'hi passà. “Només poden sobreviure si recorden aquells moments en que van viure coses més dures”. Era tan dur el record que parlar-ne i recordar-ne l'allibera. Altres no podien recordar i no en volien parlar.

Per acabar, el cas de Bernat Torres Carrió. La seva dona a l'any 1976 va descriure a  Gabriel Gener Manila el relat del seu home, que havia mort al 1936.  Diu que qui el va matar era un cunyat seu, o qui el va fer matar, i un dels motius podria ser perquè, sa dona d'aquest tenien una germana que era la “querida” d'un falangista. I en Bernat l'hi retreia. El difunt era un dels que havia tret la subhasta de l'ajuntament, de la qual n'hem parlat a l'inici el cunyat va perdre,i a l'esposa, Àngela Sancho Ginard, relata com per enveja el cunyat va denunciar i va fer matar al seu marit.